DE JOHN BERGER

Nature resists change. If something changes, nature waits to see whether the change can continue, and, if it can’t, it crushes it with all its weight!

John Berger PIG EARTH 1979

La naturaleza se resiste a los cambios.

Si algo cambia, espera y observa si ese cambio puede durar, y si no puede,

lo aplasta con todo su peso.

versión de Pilar Vázquez

La natura es resisteix al canvi.

Si alguna cosa canvia, la natura espera a veure si el canvi pot durar, i si no pot

l'esclafa amb tot el pes.


versió de Jaume Creus

dissabte, 20 d’abril del 2013

...RESIDE EN EL ESPECTADOR.

Un altre retorn en forma de reflexió viscuda, d'experiències que es creuen...quin sentit te fer cinema si no és de convocar a l'espectador i que al acabar la projecció la pel·lícula ja sigui seva..."La magia del proceso creativo reside en el espectador" David Lynch dixit.

-->





Avui, 15 de març 2013
Acabo de veure la pel·lícula “oferiu flors al rebels…”. He pujat caminant cap a casa i un cop he arribat allà, he entrat a l’ordinador i he reflectit les meves impressions: M’ha agradat molt i no sabria dir què és el que més m’ha cridat l’atenció.
Tan el què expliquen les persones que van anar a viure a Ossera, totes les dificultats que van tenir, que reflecteixen les “problemàtiques” de viure en un poble com els animals que apareixen, les herbes, el paisatge i la música.
També m’ha portat als records de la meva infància, joventut, i també el veure fets, eines, maneres de comportar, de parlar, d’explicar, hi ha hagut moments que m’ha emocionat tot el que he vist.
Hi surten vivències recuperades, l’acordió, la festa major com diu en tots els pobles què son sinó hi ha una festa, la música que es tocava, la manera de ballar…..
Aquell senyor gran fent llenya molta llenya amb la por de què no en tindria suficient o potser l’any següent no la podria anar a fer, això és un fet que encara el meu germà ho fa tot i que nosaltres li diem que no cal que en faci tanta que ja en tenen prou per l’hivern ell ens diu que no que mentre pugui s’ha d’aprofitar.
I l’acordió, al meu poble el músic que teníem el tocava . “Puntarrí” es deia i ens feia ballar com mai, i ara ja fa un temps l’acordió diatònica l’han tornat a recuperar.
Però també hi ha una experiència que és al revés què passa, si tu vols seguir estudiant i en el teu poble no pots i els teus pares busquen la manera de fer-te anar a la gran ciutat, això és el què vaig viure jo, als 12 anys tenint el 2n de batxiller gràcies a la mestra que tant si com si va voler fer-me estudiar fins que li va ser possible i al tercer curs s’havia d’anar a una acadèmia i la que hi havia allà era només pels fills que els seus pares treballaven a l’ENHER, els meus pares a través del capellà i altres persones van aconseguir un lloc en una mena d’escola-residència de persones laiques a l’abaixador de Vallvidrera, vaig estar allà treballant i d’aquesta manera em vaig pagar la manutenció i els estudis doncs els meus pares no haguessin pogut fer-ho, anava a casa meva només per les  vacances de Nadal i els mesos d’estiu i encara llavors també treballava a la fonda. Jo també escrivia cartes explicant les meves vivències aquí però per no fer-los patir els deia que tot anava bé, va ser dolorós, trist, dur i ja vaig aprendre què és el que sobre teu els més grans fan sobre tu que ets la petita, tu fas el treball i després els altres el presenten com si l’haguessin fet elles i també el valor del diner.
Quan anava cap a casa i arribava al pantà d’Escales i olorava l’aire deia ja estic a casa, encara ara tinc aquesta sensació
Però ja fa molt de temps que sempre m’he dit que jo no tornaria a viure en un poble perquè per a mi segueix sent dur, penso que sinó tens una manera de viure ben muntada sinó tens un mitjà de transport per moure’t tot es més difícil. Has d’estar molt, molt mentalitzat que vols aquella manera de viure.
Aquí tens totes les possibilitats, ho tens tot a tocar de mà i no necessariament has de ser una persona consumista, no cal també pots tenir els sentiments cap a mirar d’emplenar l’esperit, el buscar que t’enriqueixen el teu ser.
Quan veia la meva mare anar a l’hort cada dia per cultivar-lo, les hores que s’hi passava, “acochada” com deia aquella senyora, rentar la roba primer al riu després al safareig que hi havia a l’hort, tenir un cubell d’aigua calenta per anar-te escalfant les mans i sí amb la paleta picant el gel de l’aigua per poder rentar. A la casa que vivíem tampoc teníem aigua s’havia d’anar a buscar al pis de sota i la única calentor que sortia de la casa era la cuina de llenya on cuinàvem, a la mateixa cuina en una gran cubell i amb l’aigua calenta ens rentàvem el cos i sí també havies d’anar un dia a la setmana a Pont de Suert al mercat a comprar coses, al poble només hi havia una botiga, la única carn era dels corders que mataven ells i després els que criaven a casa teva, conills, gallines.
I ara tot ha canviat en els pobles no hi ha la duresa d’abans, però hi ha treballs que si vols tenir certes coses son durs, han de ser constants i no pots dir avui no en tinc ganes no ho faig i tampoc saps què passarà demà, no hi ha la seguretat com tenir un treball amb un salari cada mes
Però jo sempre m’havia dit i dic que jo no tornaria a viure al poble.

UN ESPECTADOR PREN LA INICIATIVA...

He rebut el mail d'un espectador que ha tingut la iniciativa personal de contactar amb un exhibidor per fer-li arribar la seva valoració del documental. Ho comparteixo en el bloc amb tot el meu agraïment.

Hola,
sóc un aficionat al cinema i he gaudit molt d'alguns dels documentals que heu proposat.
Ara jo us vull proposar a vosaltres que us mireu un magnífic documental que es va projectar el dia 15 de març al Centre d'Arts Sta. Mònica:

"Oferiu flors als rebels"  d'en Jesús Prieto

El considero molt bo perquè:

-Emociona

-Descriu molt bé les vivències d'un sector de població dels anys '80

-Testimonia la vida de les últimes persones que encara practicaven una agricultura de subsistència al camp català

-Mostra una forma de viure actual alternativa a la vida urbana

-Ens parla de passió per al feina ben feta i de la voluntat de tirar endavant amb molt d'esforç

-Visualitza el transcorrer de les estacions a un petit poble del Pirineu

-I per moltes coses més que ens van tenir ben agafats a la cadira els 80 minuts de durada

De veritat, aprecieu-lo !
Gràcies per la vostra atenció
Joan Talarn


Badalona.