FORTUNA CRÍTICA... DELS AMICS

 
-->

Amb el permís de tots (i mantenint l'anonimat) he fet un recull/edició dels missatges que per mail, sms i facebook, m'han arribat a mi personalment (excepte un missatge que l'Eulàlia m'ha reenviat), sobretot després de l’estrena del dia 18 d'octubre a l'Ateneu. Sóc conscient del pes de l'amistat que hi ha en molts d'ells, però no per això em semblen menys valuosos. El meu reconeixement a tots ells...

Va ser una gran estrena a Barcelona. I el documental és súper... millora amb el temps!

Ens va agradar molt. Varen ser joves valents i amb empenta, persones amb les coses clares.

 

Fantàstic documental, experiències vitals captivadores. La cultura de la terra i l’esforç. Moments musicals molt bons, el moment Sisa impagable. Per posar una petit retret, potser el to es un xic paternaliste i complaent. Felicitats, una petita lliço de vida.

Disfruté muchísimo viendo el documental. Me gustó todo, la historia entrañable e interesante, la fotografía, la música, los tiempos...los silencios.

Un gran documental! Felicitats!

Enhorabuena por el magnífico documental, por el coloquio, por el lleno total, por tu fantástica intervención final, por saber movilizar y llegar al corazón de tanta gente, por saber hacer reflexionar, por tantas cosas.

T'he de dir que el documental em va sorprendre gratament. Hi posaria el qualificatiu de magnífic!!! No me l'imaginava tan complet ni tan rigorós, cinematogràficament parlant.

(enviat a l’Eulàlia) És un cant a la vida rural, a la vostra història, a l'esforç per ser fidel a uns principis, a la valentia; és també un cant a la natura i concretament a la vall de La Vansa i a Ossera. Magnífica la fotografia, el guió i el ritme (el tempo). A mi em va agradar molt l'observació dels petits detalls a través del primers plànols: la sargantana, la cabra sola enmig del camp, el Cadí, les campanes de l'església, etc, etc. I us felicito a tots els que hi vau intervenir pel la vostra capacitat comunicativa. Cadascú reflectia la seva personalitat en el personatge tal com és. Nosaltres, que us coneixem "una mica" podem dir que vau transmetre molt bé la vostra manera de ser: uns més teòrics, altres més pràctics; uns més freds, altres més sensibles; uns més racionals, altres més melancòlics. En fi la diversitat, però amb un mateix objectiu: la realització personal.

…ahir vam anar a veure el documental d'Ossera. Ens va agradar moltíssim!! Felicitats a tot l'equip!!. Vam seure a dalt i vam marxar tot just abans d'acabar, altre amic no va poder venir i voliem saber si la projectareu altre dia. Moltes gràcies i felicitats de nou.

L'altre dia en la teva projecció a l'Ateneu Barcelonès, em vaig emocionar recordant vells temps, som on som i no ens podem penedir de res, ara toca reinventar-nos i donar missatges d'ànim i il·lusió com el projecte que tu ens vares fer veure i gaudir.
 

…va ser fantastic, vaig recordar moltes coses del meu poble, (Val Junquera, Matarranya, 150 habitats a l'hivern) ara que estic arreglan la casa heretada dels meus avis.... estic sensible amb aquest tema... ho vig pasar molt be amb la peli , vaig riure, casi plorar, i em va passar el temps molt depressa, tot aixó ho converteix en un bon documental per a mi ....i recordo amb molta gratitud quan en un aeroport em vas contar el projecte....

…em va agradar molt haver anat a veure el teu documental el passat dijous, estic aquests dies repassant mentalment algunes de les seves imatges, els paisatges, les persones, allò que deian...van haver moments de gran emoció.

I com no, em va recordar les meves visites a les meves germanes, que de manera semblant també van anar cap a la Garrotxa a buscar un món millor! Tot i que no van arribar al grau de compromís i feina dels teus protagonistes, també van haver moments que les teves imatges em van evocar.

Gràcies a tu per recordar-nos els petits esforços que hem fet tota la vida per canviar alguna cosa...

T'he de dir que en algun moment m'hi vaig sentir identificada. Trobo que té molt de valor poder afrontar aquest tema, trobar les persones i finalment fer-ne un documental com tu has fet.

En el viatge de tornada amb tren amb la Rosa, el tema de la pel·lícula va donar molt de si.

Moltes gràcies per la vetllada d’ahir, peli -documental preciosa arriba al cor del públic, marxem amb deures, a fer-nos revisions serioses i sinceres, crea consciència....Gràcies per mostrar-nos aquest model i la generositat de compartir-ho.

Si em va interessar molt, sobre tot perquè amb un grup d'amics hem dit més d'una vegada que ens agradiaria fer el que van fer aqueslles persones als 70... Si no et fa rés, mostraré el documental aquestes amigues meves, també, ja que no hi van poder anar a l'Ateneu.

Solo decirte que disfruté muchísimo viendo tu documental. Me gustó todo, la historia entrañable e interesante, la fotografía, la música, los tiempos...los silencios.

…em va reconfortar molt el teu documental. És fantàstic veure com les coses fetes a poc a poc, en diferents moments i registres, deixant que el  temps s'hi incorpori i ho vertebri, acaben donant aquest resultat esplèndid de cosa viscuda, amb aquests "moments de vida" o, com ho diuen els francesos, "tranches de vie" que ho fan irrepetible i per tant real. Malgrat ser, per descomptat, una construcció absolutament personal i subjectiva com ho és qualsevol narració audiovisual.

La veritat és que el documental val sobretot com a retrat honest d'una experiència que no és ni d'éxit ni de fracàs sino que és la que és i, sobretot, el resultat d'un esperit d'aquells anys, ara desaparegut i per això incomprensible per a molts, i que, com va dir en Balló, fins ara no s'en ha parlat gaire. El teu documental contribueix, i molt, a fer-lo visible.

…em va semblar una feina excel·lent la que heu fet amb Oferiu...

Vaig empatitzar amb els personatges i et fa pensar....

Moltes felicitats per un documental excel.lent, em va encantar la tematica i com ho vas exposar. Aquestes families son una fantastica inspiracio, i nomes em puc imaginar amb la il.lusio que has estat treballant aquest dos ultims anys.  

Felicidades, me gustó mucho el documental, me quedé con ganas de más o de irme al campo...

Què carai és aquest enyor que sento? si mai he viscut així...
Enyorança de quan èrem primitius.
Aquesta olor fresca però nostàlgica.
Quan vaig arribar a casa, amb l'estómac remogut, em vaig posar a plorar. Ens hem saltat un pas, ens falta alguna cosa.
Quina enveja, entendre't amb l'entorn. Que el món és això, hòsti.
Quina valentia i quin respecte, tenen aquesta gent. Cap a l'entorn i cap a ells mateixos.
Fer les coses per tu, i després pel veí i prou.
Que màgic saber tots els secrets que hi deuen haver per cada petita activitat: collir una patata, plantar, tenir un remat de cabres, encendre el foc...
Què ens han fotut a dins per no trobar "normal" el que van fer aquesta gent, per saltar-nos aquest pas, per caminar tant per sobre de tot?
Veure aquest documental va ser com quan just després de despertar-te, obres la finestra, treus el nas i olores el matí, però multiplicat per mil.
De veritat que em va agradar molt, que té molta importància veure això en un moment com l'actual, que m'ha remogut moltes coses, i segur que no sóc l'única. Moltes gràcies.

Te hago llegar mi grata opinión de la peli. Realmente me gustó mucho toda ella, guión, mensaje, protagonistas, sobre todo las cabras y el americano-francés, la música, a pesar de algunas mas altas..., la fotografía, los silencios, los revivals, enfin como ves, todo. Todo se consigue cuando se es persistente, aunque cueste años.

Moltes felicitats pel documental em va agradar molt!! També va venir una amiga meva que es de Lleida i li va encantar. :-)

Molt interessant el retrat que has fet d'aquest grup que explica la seva experiència.... com vas conèixer aquesta gent?

LOS LICENCIADOS SE VAN AL CAMPO

Este es el título de un interesante artículo que EL PAIS publicó el 14 de octubre del 2012. Vale la pena seguir profundizando en este fenómeno con todas las aproximaciones posibles y desde todos los sectores. ¿La generación mejor preparada dará nueva vida al campo y a la agricultura o repetiremos los errores? Esperemos que no, y hay indicios para pensar que así será.

DE LA MANO DE JOHN BERGER...

Llevo años leyendo a John Berger. Obviamente mi formación como teórico de arte me hizo tropezarme con su ya clásico ensayo Modos de ver. Y ello me llevó a seguirle la pista, y descubrir también al novelista, al poeta... al intelectual marxista inglés que abandona la civilización urbana y decide vivir en un pueblo de montaña de la Alta Saboya. 

Y sus libros (Puerca Tierra, Una vez en Europa, Lila y Flag, Páginas de la Herida...) rezuman las reflexiones de alguien que se enfrenta al hecho rural con toda la mochila urbanita encima. Y con su visión dialéctica y materialista. Y con la poesía de su mirada y, sobre todo, con una enorme empatia.

Me fabriqué una colección de citas para que me acompañaran durante el rodaje y el montaje del documental (finalmente sólo una sale en él mismo: la que encabeza este bloc: "Nature resists change....").

"Mis hijos no trabajarán la tierra. Quieren tener los fines de semana libres y vacaciones y un horario fijo. Les gusta tener dinero en el bolsillo para poder gastarlo. Se han ido a ganar dinero: les vuelve locos. 

Creo que están equivocados. Pasarse el día vendiendo cosas, o trabajar cuarenta y cinco horas a la semana en una fábrica no es vida para un hombre: este tipo de oficios sólo llevan a la ignorancia."

Esta cita (de Puerca Tierra) habla de la idea que un padre de la montaña tiene de la deriva que sus hijos han tomado: irse a la ciudad a trabajar. Aceptar la libertad del trabajo industrial, su dinero, su horario, sus fines de semana libres...y la ignorancia profunda que conlleva, aquello que Marx llamaba alienación.

 

"¿Existe un afán de riquezas justo?

Sí, existe un afán de riquezas justo

el cual nos inculca las virtudes de la previsión y el ahorro."

No es que la riqueza no pueda ser un valor, sino que hay una manera justa de obtener riqueza, y que está en las antípodas de la especulación y la codícia. Y que es virtuosa: la previsión y el ahorro están reñidas con el capitalismo de casino y la obsesión individualista del "aquí y ahora y ya". Como decía Juan José Millás antes el banco nos valoraba por nuestra capacidad de ahorro, ahora lo hacen por nuestra capacidad de endeudamiento...y así nos va y nos irá.

"Los planificadores económicos de la CEE (escribía Berger en el año 1979) prevén la eliminación sistemática del campesinado para el final del siglo, si no antes. Por razones de orden político a corto plazo no utilizan la palabra eliminación, sino el término modernización. La modernización entraña la desaparición de los pequeños campesinos (la mayoría) y la transformación de la minoría restante en unos seres totalmente diferentes desde el punto de vista social y económico. El desembolso de capital con vistas a una mecanización y fertilización intensiva, el tamaño necesario de la granja que ha de producir exclusivamente para el mercado, la especialización en diferentes productos de las zonas agrícolas, todo ello significa que la familia campesina deja de ser una unidad productiva y que, en su lugar, el campesino pasa a depender de los intereses que le financian y le compran la producción."

Se puede decir más alto, pero no más claro...y más premonitorio (el Epílogo histórico que cierra el libro Puerca Tierra es brutal) . Y es en esa época que los protagonistas de Oferiu flors... se van al campo, a la montaña, y conscientes o no, rehacen el camino que los "planificadores económicos" están imponiendo, y que está llevando al campo y a la montaña a la despoblación. Porque la "modernización" del campesinado les está haciendo perder su esencia: el productor primario es consciente de la relación entre su trabajo y su supervivencia, trabaja para comer lo que ha producido, con las complicidades existenciales que eso crea entre la naturaleza, los animales y el propio ser humano. Y estas complicidades, esta filosofía existencial, lo hacian lejano y extraño al mundo del consumismo...y por ello peligroso:

"Un campesinado intacto era la única clase social con una resistencia interna hacia el consumismo.

Desintegrando las sociedades campesinas se amplía el mercado." 

Esta resistencia interna hacia el consumismo está en el ADN del campesinado: saben de previsión y ahorro, saben de que su trabajo está directamente relacionado con su supervivencia, son supervivientes. Y su conciencia de supervivientes está en las antípodas de la ideosincrasia del consumista, individuo horrorizado con la consciencia del límite y del final, siempre embriagado con un consumo sin límite. Y entonces los campesinos son una bandera que muestra las contradicciones de nuestra sociedad burguesa: fué imposible conciliar los nómadas con los sedentarios, es ahora imposible la convivencia entre el campesinado y el capitalismo consumista. John Berger acaba lapidario su libro con esta sentencia:

"La destrucción de los campesinos del mundo podría constituir

 un acto final de eliminación histórica."

(y la historia sigue...por ejemplo: manifestación de soporte a Can Piella, 13-10-2012)

CONTRACULTURA REVISITADA

"La complejidad de la vida y de la supervivencia en las sociedades modernas, los problemas que nos plantean y las fustraciones que nos provocan, relegan a un segundo plano las aspiraciones profundas que sólo se revelan en los períodos de crisis y de ruptura total."

Daniel y Gabriel Cohn-Bendit, La revolución que haces es para ti (1968).

No nos son tan lejanas estas reflexiones. Y si no les hubíeramos puesto nombre y fecha, podrían ser de ayer mismo. La contracultura (fenómeno plurilocal y heterodoxo que localizamos hacia el final de la década de los 60) fue una suma de influencias, experiencias y utopias. Sobre la base del inconformismo de la beat generation (con su carácter nómada, su pasión por la música y la poesía) se construye una filosofia que suma el hartazgo de la guerra fria y de los bloques ( y el descrédito de los partidos de izquierdas, en particular del partido comunista), el auge del anarquismo integral y comunitario, el pacifismo y el feminismo, el culto a las drogas como herramienta para romper la unívoca percepción de la realidad, la crítica a la familia patriarcal y la liberación sexual...y el interés por la cultura oriental que es vista como liberadora de una espiritualidad hasta ahora secuestrada por unas iglesias de la órbita cristiana excesivamente dogmáticas y culpabilizadoras.

Aquella juventud se planteó revelar y realizar "las aspiraciones profundas", que dieran sentido a una vida plena, y ello pasaba por romper "las puertas de la percepción", las barreras de la relación amorosa y la alienación del trabajo industrial y capitalista. Desde las drogas, el sexo y el rock and roll, para llegar a la naturaleza y hacer de ella su destino y su origen.

Ello llevaba de manera natural a una autosuficiencia en el campo, en la montaña, lejos de la civilización urbana (el hippismo de playa -Ibiza- tuvo poco recorrido por obvias razones turísticas y comerciales) donde el Savoir Revivre fue el nudo central de la utopia: comenzar de cero, ser capaces de hacérselo todo, vivir en armonia con la naturaleza (el budismo y el taoismo como libros de cabecera).

Se entró en la ecología por la puerta de atrás, antes de la aparición de la conciencia del límite y de las primeras crisis ambientales: la contaminación de las grandes ciudades, la crisis del petróleo del año 1973, el informe del Club de Roma en el año 1972...pero era natural entrar en ello por la sintonia filosófica y premonitoria.

Obviamente se intentó una vida comunitaria, que tuvo algunos éxitos, pero el individualismo como residuo (y sobre todo, los choques de egos), la propiedad privada como afirmación y la dificilísima colectivización del deseo sexual y amoroso, dejó un rastro de heridas y recorridos truncados. Y algunas veces, un sabor amargo en la transmisón educativa: un clamoroso éxito en la imagen de los niños hippies, desenvueltos y creativos, pero que no siempre pudieron acceder a su madurez con el suficiente soporte de unos progenitores demasiado ocupados con sus contradicciones.

No era facil: el reto utópico que se planteó la contracultura era demasiado alto: una contra cultura, una cultura en dirección contraria, pero en paralelo, fuera de los tentáculos del sistema. No era fácil.

Y se quería redefinir la sexualidad, la propiedad, la historia.

Pero han quedado muchas victorias parciales, y muy importantes: el final del siglo XX no se podría entender sin este movimiento, que sobre todo, intentó enfrentarse a las "aspiraciones profundas" con valentia e ingenuidad, donde se aunaba por primera vez, una voluntad de cambio político con una cambio más íntimo de la sexualidad y el nuevo contrato de género. Y todo ello buscando el paisaje genuino, el rencuentro con nuestra primera naturaleza como campesinos, como humanos.

The machine guns are roaring
The puppets heave rocks
The fiends nail time bombs
To the hands of the clocks
Call me any name you like
I will never deny it
Farewell Angelina
The sky is erupting
I must go where it’s quiet

Bob Dylan (1966)

LA REALIDAD Y EL CINEASTA-ZAPATERO

"HACER CINE ES ESCRIBIR SOBRE UN PAPEL QUE ARDE"

Pier Paolo Pasolini 

"Discurso sobre el plano-secuencia o el cine como semiología de la realidad"  

Mostra Internazionale del Nuovo Cinema de Pésaro, 1969.

Impresiona la fuerza poética de esta frase. Y parte de su fuerza reside en la metáfora abierta que propone ( ya advertía la madre de Beatriz en la película El cartero y Pablo Neruda de Michael Radforf, 1994, que las metáforas eran muy peligrosas...:-).

La voluntad de hacer una película arranca en un momento primordial donde "algo" nos conmueve, nos enamora, y sentimos la necesidad de iniciar el calvario para explicarlo con imágenes y sonidos.

Porque queremos ser espectadores de esa película, que aun no hemos visto, que nadie ha hecho.

Y eso que nos conmueve, para mí, debe de ser algo intenso que se halla escondido en la realidad, esa realidad siempre compleja y siempre escurridiza. Y vivo como un momento de gozo, ese momento donde un texto, una música, una película (y por supuesto un cuadro), me conectan de una manera indecible con esa realidad que, en ese instante de contemplación, se convierte en la realidad.

Sintiéndome realidad me hago mejor, y me da fuerzas para seguir...creo que esa es la función, el oficio, el deber del arte (nada diferente del del médico, del político, del zapatero...).

Digo zapatero no sólo por mi fascinación por lo artesano sino como guiño a aquella propuesta revoltosa de Dziga Vértov que prefería ser un "cineasta-zapatero ruso" que no un "artista de la cinematografía rusa".

Nuestro primer oficio es estar atento a esa realidad que nos ha de confiar aquel "algo" por donde colarnos. Pero ese continuo devenir de las cosas, ese imparable suceder, convierte al oficio de filmar en "un escribir sobre un papel que arde", una quimera, un oficio arriesgado donde la honestidad es básica para no mojar el papel y traicionar esa realidad que arde. Y aquí aparece esa decisión ontológica: ¿se llega mejor a la realidad a través del documental o de la ficción?. Necesito tiempo para ordenar ideas y ser útil: no hay una respuesta fácil. Quizás porque, para nuestra desesperación, como dice Pasolini "la realidad no habla con nadie más que consigo misma".

AH! LA MÚSICA....

És un lloc comú relacionar el canvi generacional dels 60 amb la importància que la música va suposar. El rock i la cançó protesta varen donar un hibrid estrany però molt eficaç. Springsteen va dir: "Elvis va alliberar els nostres cosos, però Dylan va alliberar la nostra ment". Aquells "pòtols místics" (Dharma bums que deia Jack Kerouac) ja varen marcar un camí on la música tenia un gran protagonisme, no nomes com a catarsi grupal (ballar junts, el rituals dels concerts) si no l'aportació ideològica de les seves lletres, de les seves visions. I això junt va tenir un efecte "brutal", l'emoció de la música amb la ideologia que incorporava: només un exemple "Like a rolling stone": com et sents? sense saber el camí a casa? com un complert desconegut?.

I les persones que van anar a Ossera aquella música l'havien portat en la seva motxilla, i encara ara...
Un documental te la dificultat que pot ensenyar allò que  troba (o sap trobar), i és important poder  evidenciar altres elements que el narrador entén que son fonamentals. Així la música del documental va pivotar sobre dos referents: la música que ells portaven al cap (Màquina, Sisa, Dylan, Young, Hendrix, Música Dispersa...) i la música autòctona (els acordions del Pirineu, les cançons de la muntanya). D'aquesta manera volia reforçar el "xoc" cultural d'aquella trobada a principis dels 80. I els seus punts en comú: la ingenuïtat (Sisa, Incredible String Band) i la coincidència justament en temes de comportament sexual ("mentre el jovent i la jovena dins de la cabana fan l'amor" diu la cançó "Muntanyes catalanes" dels autèntics Surti com Surti) i en l'amor a la natura.
Però el documental està fet ja al segle XXI, i ens va semblar interessant recrear el so dels 60 des de la sensibilitat de músics joves,  que fan una aproximació a aquella música amb pocs prejudicis. I és aleshores quan el treball de la Irina Prieto i el Frank Montasell s'incorpora com a peça clau del documental.

primera inspiració...

I trobem, a part dels referents abans esmentats, una inspiració clau: "Pat Garrett & Billy the Kid" de Bob Dylan. Hi han els components contraculturals i, a més a més, és la música d'un western: i qué és l'aventura de OFERIU... sinó la valentia d'uns colonitzadors que varen (des de la seva ignorància) submergir-se en la cultura dels nadius des d'el respecte i l'admiració cap a la saviesa d'aquella gent de la muntanya?. Potser és la lectura conseqüent  de "Bailando con lobos"...
(podeu escoltar aquí les músiques originals)

EL DOCUMENTAL

Potser cal, dins del bloc, donar una mica d'informació  tècnica del documental...

amb la participació de

Jaume Rovira, Núria Rosell, Nico de Winter, Jim Stillwagon, Eulàlia Torras, Suzette Böhringer, Maria Minguell, Carmeta Borrell, Angelina Farràs, Martina Ferrer, Berta Ferrer, Mercé Lagrava, Raül Alcaraz, Albert Fonseca i Mandarine Stillwagon.

-->

idea i realització

Jesús-Angel Prieto

edició

Jaume Vilalta

música

Irina Prieto
Frank Montasell

productora

Stephanie von Lukowicz

 

(Si voleu veure el trailer en Alta Definició...)

Com be diu John Berger “La vida de un pueblo, como algo diferente de sus atributos físicos y geográficos, es la suma de todas las relaciones sociales y personales que existen en él, más las relaciones sociales y económicas –normalmente opresivas- que lo vinculan al resto del mundo. Pero se podría decir algo similar con respecto a las grandes ciudades. Lo que hace diferente la vida de un pueblo es que éste es también un retrato vivo de sí mismo; un retrato comunal en cuanto que todos son retratados y retratistas.”

OFERIU FLORS ALS REBELS QUE FRACASSAREN

A una certa generació (més o menys la nascuda a la dècada dels 50 del segle passat) aquesta frase ens porta al títol de la coneguda novel·la del meu professor de COU Oriol Pi de Cabanyes. Pero no hi ha cap relació entre la novel·la i el nostre documental. Diu Pi de Cabanyes respecte al títol de la seva novel·la:

“Oferiu fors als rebels que fracassaren» és el primer vers d’un 
poema que no he pogut trobar de Vanzetti, que fou executat
 injustament als EE.UU. a l’any 1927". 

Bartolomeo Vanzetti i Nicola Sacco eren dos coneguts obrers anarquistes d'origen italià, el judici dels quals i la seva execució encara ara està sota sospita. La història de aquest vers sembla ser la següent: "mentres espera tranquil la execució en una presó de Massachusetts a l'any 1927, Bartolomeo Vanzetti es va dedicar a la traducció d'un poema escrit per un compatriota italià. Començava amb "oferiu flors als rebels que fracassaren..." diu Ron Grossman ( "Rebels with many causes: Down with the bosses and pass those tulips" Chicago Tribune 8/5/01)

Quin compatriota? Doncs Pietro Gori (1865-1911), advocat i militant anarquista que, durant una "estada" a la presó de San Vittore, escriu el seu famós "Inno del primo maggio" utilitzant, ni més ni menys, que la música del cor "Va, pensiero" de la òpera "Nabucco" de Verdi. I la darrera estrofa diu així: "Datte fiori ai ribelli caduti/ collo squardo rivolto all'aurora/ al gagliardo che lotta e lavora/ al veggente poeta che muor."
Després d'aquesta digressió "eruditagooglera", ens agradaria explicar que hem optat per aquest títol pel documental, animats pel reconeixement cap a unes persones que, al finals dels 70 (transició política a Espanya, crisi del petroli, esgotament del model consumista), s'atreveixen a reinventar-se sota el paraigües d'una utopia de ressonàncies anarquistes. I resten en l'oblit, i queda una imatge d'aquells hippies només amb el tòpic de les drogues i el sexe, tot descafeïnant la càrrega ideològica o les motivacions utòpiques que també hi eren. Un homenatge? Si, però també una revisió crítica del concepte de fracàs: nosaltres? ells? un mercat que tot ho engoleix? un poble i uns habitants que estaven a punt de desaparèixer i ara son un punt de referència als Pirineus?

OSSERA UN POBLE A LA CARENA

Quan vàrem començar el projecte, aquest era el títol. I és que és cert que Ossera ocupa una petita carena que acaba amb una proa, com un vaixell (allà dalt està la senyera que surt  a la peli), a 1.250 metres d'altitud. Aquesta idea de la carena també ens portava la imatge de un poble "en la cresta de la ola" (estar de actualidad, gozar de éxito) i que volíem entendre en sentit irònic: era clar que aquest llogaret (tant resistent com el de Astérix :-) oblidat de tots, era per a nosaltres un model de referència. I de fet, la seva presència en mitjans (tv, revistes...) en el darrers dos anys indica un interès per la seva manera de ser. On està l'èxit? Dubai? Wall-Street? Shangai? O un petit poble de 25 habitants amb voluntat de recuperar la vida a la muntanya, l'autosuficiència, amb totes les contradiccions que es vulguin? Evidentment que en aquesta línia va la nostra proposta. Quan estàvem en la fase final de la edició ens vàrem adonar que calia ser una mica mes explícits en el títol, malgrat la nostra intució primera:
 

un poble a la carena:

donar a dos vents

com una balança

entre el passat i el futur

orgullós com una senyera

pacient com un buda

el vent neteja les teulades

el llop enveja el caliu de la gent noble

AQUELLS LLIBRES...

Curiosament els llibres van ser molt importants en la dècada dels 70. I amb això no vull dir que no ho siguin en altres èpoques. Peró la set d'informació i les dificultats per accedir al coneixement de afora de les fronteres hispàniques (sota una dictadura estúpida i malèvola) eren viscudes d'una manera molt intensa. I els llibres com a base del debat, de la generació de idees i de la recerca de les utopies. Ens arribava amb sordina el soroll de les revoltes del 68, tot afegint la dura lluita antifranquista i les tensions sobre els camins a seguir: la derrota de la dictadura sota els paràmetres de la discrepant família d'esquerra (socialistes, comunistes, troskistes, maoistes, anarquistes...), o la fugida fora del sistema i l'inici d'una utopia autosuficient on el retorn a la natura era el element vertebrador.

L'aparició de llibres com el Savoir revivre de Jacques Massacrier  va tenir un efecte que la Maria, la dona forta del poble, amb la seva proverbial ironia defineix molt be: "va fer una escampada de gent per la muntanya que no t'ho creguis...". Aquest llibre, dibuixat i escrit a ma, alimentava amb tota la intenció, aquesta utopia de la autosuficiència i de la possibilitat de començar de nou. I això que el teníem que encarregar a la Llibreria Francesa del Passeig de Gràcia per que encara no estava editat aquí... Evidentment que les bases mes ideològiques ja s'havien anat paint amb tot el vano de aportacions que en la època eren tòpiques: des de el socialisme-comunisme-anarquisme a l'orientalisme, el comunitarisme, la crítica a la família, la recerca de la percepció profunda a través de la cultura de les drogues i la reinvenció dels rols sexuals i de l'amor. I sobre tot el rock, la música...

EL TOC PROFESSIONAL

A l'estiu del 2009 vaig conèixer a en Jaume Vilalta, i vàrem fer tot un recorregut junts amb una projecte, ara hivernat, sobre la parella de pintors Anna-Eva Bergman i Hans Hartung (projecte iniciat amb un molt interessant guió de Juan Elorduy, autèntic pare de la idea). Indirectament va animar-me a continuar amb el documental sobre Ossera, i ja a principis del 2010 s'incorpora com a productor amb LUKIMEDIA  i com a muntador. La seva paciència amb el material que jo aportava (finalment més de 20 hores de cinta) ha estat bàsica per al resultat final. El treball en la mesa d'edició en un documental és fascinant ( sovint d'una tensió i depressions alternes molt curioses) i els debats i la distància que un bon muntador crea sobre el material rodat, son d'un efecte higiènic meravellós.
I sobre tot, jo soc un hippie frustrat a prop de la seixantena, i Jaume és mes jove, veu la contracultura i el 68 amb distància, i té la ironia dels de poble respecte a les aventures de fascinació rural. És obvi que les discussions i les aportacions a la taula d'edició varen donar al documental un pes que no hagués tingut. I un acabat professional, amb un ritme que l'autor de les imatges hagués volgut molt mes pausat...és a dir, un punt plasta:  menys mal....

AHORA SI

Estuvimos un año buscando el sistema para producir el documental. Hice un teaser (como diría J.J. Millás, "que coño querrá decir teaser") y viendo que era para mi muy complicado conseguir una producción previa, nos lanzamos Rosa y yo a correr con los gastos del rodaje. Un buen amigo, Romà Guardiet, colaboró dejándome su cámara Sony A1-E, cámara que yo me atrevía a manejar con unas mínimas garantías (no soy un operador profesional). El día 20 de noviembre del 2009 Eulalia preparó una cena con todas las personas de Ossera que luego saldrían en el documental, En esa cena, junto con Georgina Vila y Enric Canut (incitadores y promotores) expliqué el proyecto y visionamos juntos ese apunte de imágenes y música que yo había preparado (el teaser de las narices!). Todos se mostraron interesados y aprobaron el proyecto, colaborando con el alojamiento y manutención del mini-equipo de rodaje, a sabiendas que las visitas serian espaciadas (a lo largo de las estaciones) y como mínimo, un año.
Esta implicación de los participantes nos dio un aporte personal a nuestra relación con todos ellos, entrando en sus casas y conviviendo...dos años mas tarde (eso duró el rodaje, hasta septiembre del 2011, con un total de 10 estancias) la relación de amistad y de confianza ha sido el regalo más grande de todo el proyecto.

LA CAIXA DE LES CARTES....

A finals d'agost del 2008, vàrem compartir tres dies revisant i rellegint les cartes de la Eulàlia a la seva mare. I revisitant la història dels darrers trenta anys. Era un exercici molt saludable: veure com les utopies de la contracultura s'havien materialitzat a traves de les decisions de tots nosaltres en aquells anys "tumultuosos". I com s'havien concretat en les reals micro-utopies de les nostres biografies. Potser era el moment de plantejar una reflexió audiovisual, documentar aquesta realitat i facilitar un debat mes ampli sobre el sentit d'una opció de vida que ha quedat oblidada...o que alguns no han deixat de materialitzar però que el discurs dominant ha deixat de banda. Modestament, a partir de la bona acollida i del treball tant plaent del petit documental "La caixa de les cartes", vàrem començar a pensar en un documental mes llarg sobre les persones que, a finals dels 70, es varen atansar a Ossera...com també va ocórrer en altres pobles de les muntanyes de la península ibèrica.

TOT COMENÇA...

A la primavera del 2008 Georgina ens convida a conèixer a la Eulàlia...i Ossera, un petit poblet al final d'una pista de muntanya a l'Alt Urgell. I sabem que la Eulàlia està a punt de publicar un llibre sobre la història del formatge que ella elaborava: "Serrat Gros: història d'un formatge pirinenc"

I varem veure la possibilitat de fer un vídeo on ella expliqués, a través de la lectura d'extractes de la seva correspondència amb la seva mare, el seu recorregut vital, la seva experiència. I això ens va fer tornar a finals d'agost d'aquell any per filmar el vídeo "La caixa de les cartes". I això serà una altra història...

HISTORIA DE UNA HISTORIA

Siempre me ha interesado cómo un narrador empieza su historia, cómo aparecen estas ganas de contar algo, que hay en su cabeza cuando escribe: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar..."
Y ese narrador somos todos (aunque no todos consigamos un Nobel de literatura), porque el deseo de narrar es innato: lo tiene el niño que insistentemente busca el momento para explicarte algo...o la madre que narra aquel cuento que se pierde entre las memorias conectadas de su linaje.
Somos tiempo, somos ese "érase una vez..." ahí nos reconocemos, ahí queremos aprender a ser, a enfrentarnos con la vida gracias a los relatos de éxito y de fracaso que la literatura, el cine nos explica.
El cine es, para mi, lo mas parecido a la penumbra de mi habitación infantil y mi padre explicándome un cuento. Y es lo mas parecido, porque la imaginación se desarrolla en esa intimidad, y ahora es la pantalla que se alumbra (sobre todo, detras de aquellas cortinas de los cines de los años 60), y yo estoy con mi abuela en esa tarde pueblerina de domingo viendo "Centauros del desierto"... (en la imagen, el cine "Peñalba", cine de mi pueblo, Sevares, en la actualidad...)